L'opinió de Bernat Joan

Conten que Winston Churchill, davant un diputat de la Cambra dels Comuns que el criticava amb tota duresa, i que exposava idees que estaven diametralment allunyades de les del gran estadista britànic, va replicar: “no estic d’acord amb res del que deis, però donaria la meua vida perquè poguéssiu dir-ho”. Per mi, aquesta és una de les sentències que posen més de manifest l’esperit democràtic. En això consisteix, precisament, la democràcia: fer possible que les persones que pensen de manera totalment diferent de qui mana puguin expressar-se amb tota normalitat, puguin donar a conèixer les pròpies idees i puguin concórrer lliurement a les conteses electorals.

Per això m’han omplert de tristesa els dos episodis que, en setmanes passades successives, han tengut lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona: en ambdós casos, hi ha hagut grups d’estudiants que han intentat boicotejar conferències de signe ben divers (una de Juan José Ibarretxe i una altra de Rosa Díez). A Ibarretxe, alguns estudiants, se suposa que indepedentistes radicals, varen titllar-lo de “torturador” i altres galindaines, fins que la resta d’estudiants varen fer callar la minoria. En el cas de Rosa Díez, la cosa va ser més greu, perquè l’acte no es va poder fer a l’espai on era previst i es va haver de reconduir a una aula, amb un nucli reduït de gent. Per enmig, fins i tot el degà, Salvador Cardús, va rebre l’impacte d’una bossa de plàstic plena de pintura vermella. Tot plegat, d’allò més lamentable.

La opinión de Alícia Català

Está por todos lados, como la mala hierba. Me encuentro con ella de cara cuando llego a lugares habituales, pero también cuando salgo de ellos. Esa persona que sé cierto comparte conmigo las mismas horas de gimnasio, es capaz de ni mirarme a la cara cuando nos cruzamos por la calle. Aquel a quien me encuentro de manera habitual en círculos comunes, parece sentir una enorme pereza de levantar una ceja a modo de reconocimiento. Pasa en los pasillos, en los bares, en las oficinas y en las mismísimas ruedas de prensa, en las que los que intentan vender proyectos, planes y mejoras para la ciudadanía, no parecen estar programados para articular un “buenos días”. Y lo cierto es que es bastante frustrante quedarse con esas palabras bailando en la comisura de los labios.

La mala educación campa a sus anchas y nadie se libra de ella. No es la timidez mallorquina, que obliga a un murmurado “uep” cuando no hay más remedio. Ni siquiera es la falta de interés por saludar a alguien a quien, por algún motivo extraño, se considera inferior. Es haber olvidado los principios básicos de la convivencia y la ciudadanía, ya sea por la ausencia de saludo o por las malas maneras de concederlo.