Avui amics no us parlaré del proïsme. Tampoc faré cançons de xafarder per mostrar el greix dels altres i amagar el meu. No!!! Avui m’he proposat confessar-me sens haver-hi cap confessor, ni haver comés cap pecat…
Bé... Pot ser què l’únic pecat sigui el d’haver escollit per senyera pròpia els colors vermellencs… I per això avui la purga és haver d’anar cop piu… Com molts...
Fa quasi dos mesos que no me posava davant l’ordinador per escriure quatre codolades. I és que per a codolades ja bastaven les dels altres! No tenia l’ànim ni l’ànima. Anava desanimat I és que hi havia, i encara hi ha, un poc de tot.
Desencís, mal cos, ràbia, malhumor. Portava i porto a sobre una mal sofridura d’aquelles de 'res va be', és allò que hom diu: si fa sol, perquè fa sol i si plou perquè plou.
Tot i què no ha canviat res i potser encara hi hem afegit al greix, perquè ara també ja és l’equip qui fa figa, el temps cura les ferides i la meva ferida s’ha anat cicatritzant.
Però encara és molt mal de pair, veure que tenim el camp més gran del món perquè sobren més de la meitat de seients.
Que la llotja més plena del món és la de Son ONO, perquè sembla que del que es tracte, és de que el nostre President no es trobi sol, encara que aquest no sàpiga qui seu als seus costats i potser que el convidat de torn, tampoc no arribarà a saber mai perquè l’han convidat.
Es molt mal d’anar en torn, veure com directius, compradors, ex-compradors, recompradors, compradors espera ser, representants que representen als presentats, es presenten a la Barra, a repicar, a replicar o a suplicar un dia sí i l’altre també, la seva tallada i a posar-se a la cua del més que provable Concurs de Creditors.
Avui tot va fot qui fot i... visca... visca!
És molt mal d’anar en torn això de veure que ja ha començat la campanya de socis de la segona volta i el reclam no es poder anar a veure als nostres com fan llesques dels grans... No! Del què es tracta és que amb el carnet d’abonat del Mallorca podrem anar a veure com el Madrid, el Barça, el Valencia o el dimoni... Fan un llepadits dels nostres colors!
Es molt mal d’anar entorn quan veus que en Pomera se’n riu a cara alta dels mallorquins, de Mallorca i del nostre tarannà i quan fa una carta d’acomiadament, resulta que som nosaltres, l’afecció, la premsa i l’entorn, que no l’entenem perquè aquí parlem a la 'berballesca'.
Idò amics, com que avui ja m’he refet de tot aquest sarau, ja hi he posat call a tot el que ha de venir, crec que el Sr, Pomera m’entendrà si li resumeixo tot aquest 'galiporta' amb aquella frase feta amb la seva llengua que diu: “A las penas puñalaas”.
Tampoc no li tinc cap casta de ressentiment per haver fet befa de no haver sabut entendre’l amb la seva llengua. Però vull que sàpiga que no ha inventat res. Els nostres vells també en sabien de fer 'bèfes' al qui no volia parlar amb mallorquí ni el volia entendre . Per això, perquè no soc rancorós avui li dedico la vella cançó de "En Joan quan va arribar".... Aquell que, amb aquelles sabatotes, encalçava a ses al.lotes per darrera el campanar.
Sols feia unes hores que havia sortit del port de Palma quan el mar es va ben encabotar i el vaixell va haver de tornar a Mallorca. La seva mare tota preocupada per l’estat d’en Joanet va anar a esperar-lo al moll. Quan en Joan la va afinar entre la gent, la va escometre en 'foraster' amb aquestes paraules:
- "¡Hola madre, ya he vuelto”.
La seva mare quan el va sentir li va enflocar: -"Oh. Fill meu! Sols fa tres hores que t’has embarcat i ja has tornat més bàmbol que quan partires!".
I la cançó continua:
- En Joan quan va arribar va dir: "Mumara, Ja vengo.
- Oh fill meu. Jo no t’entengo, si no mudes de parlar.
I segueix:
- En Joan quan va arribar parlava a la 'berballesca', (com en Pomera, això no ho diu la cançó però hi pega bé).
En Joan que va arribar ...
Damià Tomàs
Guionista, director i actor de 'Picadís Teatre'
