La opinión de Bernat Joan

No diré que l’espectacle que són a punt d’organitzar algunes sales cinematogràfiques al Principat de Catalunya en contra del projecte de Llei de Cinema que ha preparat el govern de la Generalitat em sorprengui gaire. Actualment, a Catalunya, es pot veure aproximadament un 3% de cinema en llengua catalana (original o doblat a la nostra llengua). A la resta dels Països Catalans, el percentatge encara és menor. Es tracta, per tant, d’un autèntic forat negre en l’ús del català (segur que per sota de l’ús que hi ha a les casernes de l’exèrcit o en àmbits similarment desproveïts d’ús de la llengua pròpia i oficial dels nostres països).

El govern de la Generalitat va fer un esforç per consensuar amb el sector una llei de cinema que permetés sortir d’aquesta situació totalment inacceptable. Ningú, emperò, dins el sector, no ens va oferir cap proposta que permetés, ni remotament, aconseguir una presència mínimament acceptable de la llengua catalana dins l’àmbit del cinema, al Principat de Catalunya. El govern, per tant, va fer-se càrrec de la pròpia responsabilitat davant els ciutadans, i ha presentat un projecte de Llei de Cinema, prou moderat (des del meu punt de vista), que garantirà que els ciutadans podran escollir la llengua del cinema, com a espectadors, de manera esglaonada, en un termini de quatre anys.

La resposta d’una vaga per part d’alguns exhibidors no guarda cap relació, des del meu punt de vista, amb la qüestió del negoci, ni amb els efectes que la llei pugui tenir sobre l’accés d’espectadors a les sales de cinema, sinó amb el fet que consideren que allò que tenim de cinema en català actualment ja va bé. Creuen que el català hauria de ser una llengua residual i que allò normal ha de ser exhibir fonamentalment en espanyol. Perquè creuen, probablement, que la nació catalana també hauria de ser residual i que, al cap i a la fi, allò que compta és Espanya. Nacionalisme pur, vaja.

La opinión de Bernat Joan

Quan escric aquestes línies el Parlament europeu es troba en la recta final per validar o no els membres de la nova Comissió Europea. En general, podríem dir que el perfil que hi apareix té, com sol ocórrer amb la comissió, un toc continuista, sense excessives aventures, i, sobretot, sense provatures innecessàries o intempestives. Per deformació professional, immediatament veig que hi destaca, per exemple, l’eliminació del comissariat pel Multilingüisme, que durant aquesta última legislatura ha anat a càrrec de Léonard Órban. Amb n’Órban, teníem l’avantatge que ja ens coneixíem (i ens coneixia) i que, per tant, entenia prou bé la situació especial en què es troba la llengua catalana en el context de la Unió Europea. Si el Parlament europeu dóna el seu vistiplau, la nova comissària d’Educació, Cultura i Multilingüisme serà la grecoxipriota liberal Androulla Vassiliou, comissària de Salut durant la legislatura anterior.

La opinión de Bernat Joan

Existeix un debat, que s’ha anat desenvolupant més i més des que la gent de l’Alemanya oriental (l’ex RDA) va decidir tombar el Mur de Berlín, sobre si el benestar econòmic creixent acaba desembocant, inexorablement, en un sistema democràtic. Podem observar, per exemple, que arreu de l’Est d’Europa varen ser precisament les ànsies de benestar material (i l’atzucac a què havia portat l’economia centralment planificada) el que va provocar el canvi polític, del sistema comunista a sistemes més o manco democràtics (en alguns casos; en d’altres, òbviament, encara no). Aquesta equació –més benestar assegura poder avançar cap a la democràcia – hi ha qui considera que avui dia tenim un cas que podria posar-la radicalment en dubte. Es tracta del cas de la Xina. És obvi que la Xina està avançant vers un sistema capitalista (Minkang Zhou, professor de xinès de la Universitat Autònoma de Barcelona, considera, textualment, que “la Xina és un dels països més capitalistes del món”), però no es poden constatar aquests mateixos passos vers un sistema democràtic (el mateix Minkang Zhou afirma que “la Xina continua essent una dictadura” per molt que hagi fet “una reforma total i radical en el terreny econòmic”, El Temps, 29 de setembre de 2009).

La opinión de Chema Ferrer

Sesudos estudios sin la más mínima fiabilidad afirman que los gays ganamos más dinero que nadie, somos licenciados y hemos estudiado los masters más inverosímiles aparte de ser más guapos que Jon Kortajarena. Nada más lejos de la realidad, basta con dar una vuelta por Gomila cualquier fin de semana para darse cuenta de que somos más o menos igual que todo hijo de vecino.

Ya me gustaría a mí ganar más de 60.000 euros al año, vestir de Prada, usar cremitas de Sisheido, viajar al Mardi Gras de Sidney, conducir un Audi TT y vivir en un loft de 110 metros cuadrados pero he de conformarme con ser algo más que mileurista, vestir con los saldos de Zara, untarme con potingues de Mercadona, viajar poco y en “low cost”, conducir un Fiat Panda y vivir con mi madre y es que madre no hay más que una.